top of page

EL NEN HIPERACTIU AL CAU

en pdf

COM PENSA EL NEN HIPERACTIU,?  Ser cap amb un nen amb TDAH

Index

Introducció

PSICOLOGÍA DEL NEN HIPERACTIU

     Baixa tolerància a la frustració:

     La baixa autoestima:

     La immaduresa

     La necessitat de cridar l’atenció:

     La millora en aquests nens i nenes

     El reconeixement social

 

EL CÀSTIG:

Les "bronques" són eficaces si:

Tracta’n amb un nen hiperactiu als caus:

El Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH). És un dels problemes que més trasbalsa als pares i a vegades als caps. Sol ser més freqüent en nens que en nenes.

​

Però no us precipiteu en el "diagnòstic"; últimament està de moda anomenar hiperactiu a qualsevol nen que senzillament és mogut o mal educat.  Però no us precipiteu en el "diagnòstic"; últimament està de moda anomenar hiperactiu El diagnòstic de TDAH és complex, el pediatra o psiquiatra infantil valorarà la conducta del nen per al diagnòstic. Pot predominar la impulsivitat i hiperactivitat o ser un nen més calmat però in- atent. 

Els símptomes més clars són: nens molt moguts, no paren quiets i es distreuen amb facilitat. Al cau o col·legi poden dir que interromp constantment, no escolta, parla molt, li costa seguir les normes, té mal perdre, etc.

Si teniu algun nen hiperactiu al cau, especialment a la branca de castors, pot ser un nen rebenta caus i un problema per la resta. Penseu que el comportament del nen pot ser molt variable i no ser una font de conflicte.

 

El tractament farmacològic del TDHA és el metilfenidat, (Ritalin®, Rubifen®, Concerta®) el fàrmac és una ajuda temporal, aquets nens i pares solen necessitar ajuda d’un psicòleg per marcar unes normes.

Per entendre per què fan el que fan, anem a parlar dels trets psicològics d’aquets nens.

 

Psicologia del nen hiperactiu: 

Els nens hiperactius es desmoralitzen amb facilitat, canvien freqüentment  d’estat d’ànim, no toleren la frustració, els costa acceptar els seus errors i culpen amb freqüència als altres, els costa molt posar-se al lloc dels altres i tenir present els seus desitjos i sentiment, es mostren tossuts i de mal humor i sovint semblen tenir l’autoestima molt baixa o falsament inflada.

Baixa tolerància a la frustració: Normalment aquests nens és troben en més situacions frustrants durant el seu desenvolupament, sobretot en edat escolar. Una situació es converteix en frustrant quan sent que no pot respondre correctament a les demandes de la mateixa, la successió de situacions frustrants en combinació amb les escasses experiències d’èxit produeixen un sentiment d’indefensió i ajuda clarament a fer-lo cada cop més intolerant a situacions difícils (situacions d’exigència).  Quan el nen no arriba al que se l’hi demana es desespera i abandona o es nega a treballar (un taller) o a obeir.

​

La baixa autoestima:  L’auto concepte – imatge que cada un té d’ell mateix- L’auto concepte d’un nen es forja amb les seves experiències i la informació que rep dels adults, si la imatge li agrada direm que el nen té una autoestima positiva o bona. Si la imatge que té d’ell no li agrada, tindrà una auto imatge o autoestima negativa. Es diu que l’autoestima d’una persona es la clau de la seva conducta.  Cal tenir en compte que el nen és més difícil d’educar ja que rep freqüentment informació negativa del seu comportament. 

A nivell Emocional:

Es centra en la tolerància a la frustració, fixa’t com reacciona després d’una experiència frustrant si hi ha actituds depressives o d’ansietat. Ex: el Pol mentre fèiem disfresses per carnaval volia fer una bola de llana pels pares, repetia varies vegades “es que no hem surt” “no sé fer res” “sóc un desastre” “fes-m’ho tu” amb una veu fluixa i demanant obertament que un cap li faci la bola de llana, ell fa algun nus però no li agrada com li queda. Es sent incapaç.

Per ser pràctics: al llarg d’aquest apartat veureu comentat l’exemple del “Pol”, un nen hiperactiu que està a la branca de castors. Parlant d’aquest el tema els caps comenten:

 “El Pol s’enfada sovint per tot, als jocs, tallers, etc i no tolera l’espera, els caps l’avisem varies vegades i sap tibar la corda fins al límit però al final fa cas... Si no anem amb compte només farem que esbroncar-lo, és un liante.”

 

Les males experiències s’acumulen i el nen sent que no pot controlar els efectes del seu comportament.  Li falta a vegades unes normes i límits clars, llavors ell mateix ha de “auto imposar-se” i “auto exigir-se” unes metes i és més difícil posar-se-les un mateix que seguir les pautes de fora. Les pautes ajuden a que el nen es centri en una tasca, faci algo bé i se’l pugui felicitar. El pensament a vegades al fer algo és de l’estil “jo m’esforço però no veig que hem surti bé, faci el que faci fracasso”, tot això contribueix a la formació d’una baixa autoestima.

 

L’autoestima també es relaciona amb el baix rendiment escolar “¿es que no pot fer-ho millor o no vol fer-ho?”  en el nen hiperactiu es donen les dos coses, té dificultats per fer-ho i no vol fer-ho.

En un intent per protegir la seva auto imatge nens com el Pol solen atribuir-se a si mateixos els èxits però no els fracassos, es tendeix a fer responsables als altres dels seus problemes o mala actuació i s’excusa, la culpa serà de factors fora del seu control (els altres no hem volen, hem tenen mania, el joc no m’agrada, a començat un altres, etc.).

 

En general la mala imatges que aquests nens tenen d’ells mateixos es tradueix en comportaments fàcils d’observar que varien segons les característiques individuals, podem distingir 3 grups:

 

  1. Nens que manifesten obertament que son incapaços o es senten incapaços: Aquests es queixen contínuament de la seva impotència, demanen ajuda per tot, eviten la responsabilitat i els treballs que demanen molts intents o directament, totes les activitats que saben de bon principi que no faran bé.Solen ser excessivament sensibles a situacions frustrants i reaccionen amb descontrol o agressivitat davant experiències de fracàs (trenquen una fulla quan no els surt bé un dibuix, peguen quan els insulten, etc.)
     

  2. Nens que intenten amagar els seu sentiments d’incapacitat: intenten amagar la por que tenen a no ser capaços, és una actitud més típica en nenes que en nens hiperactius. Mostren gran frustració quan no arriben als nivells d’autoexigència que s’autoimposen.
     

  3. Nens que mostren arrogància i prepotència: a vegades pot sorprendre que algun nens són arrogants i prepotents amb una aparent autoestima positiva, darrera d’això sol haver-hi un nen que vol ocultar una imatge negativa d’ell mateix, es senten “atacats” per les seves experiències de fracàs i necessiten tapar aquestes evidències fanfarronejant davant els altres. Poden riure’s d’altres nens amb pitjor rendiment per poder comparar-se i sentir-se més capaços.

 

Els adults poden pensar que són desconsiderats, egoistes i/o cruels, els companys poden rebutjar-los, així es perpetua un cicle de retroalimentació negatiu. Quan pitjor és l’autoestima del nen, pitjor és el seu comportament.

 

 

 

 

 

Davant un nen hiperactiu cal tenir en compte:

  • Recordar que el nen (el Pol) té una mala imatge de si mateix i vol RECONEIXEMENT, encara que sigui “fent el ruc”.

  • Donar reconeixement per les coses que fa bé

  • La motivació és vital per a que es concentri

  • No confirmar l’etiqueta de “ets dolent” sinó utilitzar frases com “el que has fet no està bé, no m’agrada i ho hauràs d’arreglar” (una malifeta en un taller p. Ex)

​

La immaduresa:  La família pot explicar que es comporten de manera infantil i amb freqüents canvis d’humor. Donada la falta de control d’estímuls i la baixa tolerància a la frustració el nen és més vulnerable a les dificultats de relació amb l’entorn i poden adoptar postures extremes com:

“les coses no semblen afectar-los” o “l'entorn els descol·loca constantment” per això es diu que molts tenen canvis d’humor freqüentment.

Aquesta immaduresa fa que el nen es desesperi per exemple, si no rep el berenar just sortir del col·legi, les esperes dels “premis” són insuportables i aguanten pitjor la frustració davant un canvi de plans.

En les relacions socials, nens com el Pol solen tenir problemes amb els companys, talla activitats, molesta i és més rebutjat pels companys.

​

La necessitat de cridar l’atenció: La desobediència és una de les característiques típiques del nen hiperactiu, darrera d’això molts cops intenten cridar l’atenció dels adults encara que sigui a costa d’un càstig. Entendre això es bàsic per aconseguir canvis de conducta.

Depenen en major mesura també de l’aprovació dels adults, la majoria de problemes recorda que tenen origen en la necessitat de cridar l’atenció.

 

La millora en aquests nens i nenes: Ha de tocar tots els àmbits on el Pol mostra algun problema:

 

A nivell Cognitiu:

Pot anar bé a casa fer jocs que es basem em la solució de problemes, valorar el grau de consciència del problema i l’equilibri entre impulsivitat i reflexió.

El comportament:

S’ha de potenciar l’autocontrol i adaptar-se a les normes, com fer-ho? Com es pugui, 2h de cau al dissabtes no arreglaran això. Per a que el Pol tingui més autonomia cal que reflexioni, que t’expliqui com creu que pot fer una tasca. Per millorar l’autoestima va bé fer “reforç positiu” es a dir, reconèixer l’esforç fet i felicitar-lo quan fa coses bé, això es pot acompanyar d’un premi si ho mereix: ser líder en un joc si ho volia o algo que li fa gràcia sense que trenqui la dinàmica del que toca fer, una abraçada pot anar bé.

El sistema no s’ha de convertir en un xantatge, els premis són temporals, el nen ha de competir amb ell mateix per  aconseguir premis no amb altres nens “la setmana passada no sabia fer això però avui si”. Els reconeixements per bona conducta mai s’han de treure per mala conducta!

​

El reconeixement social: Recordem que aquests nens tenen una forta dependència emocional de la aprovació dels adults, això fa que responguin millor si les felicitacions socials (que són eficaces per millorar el rendiment) es donen cada vegada que el nen aconsegueix un objectiu.

Un dels càstigs més durs per un nen hiperactiu com el Pol es la retirada de l’atenció dels adults, ignorar-lo quan es porta malament (a no ser que molesti molt) i atendre’l, escoltar-lo i jugar amb ell quan es porta bé. Es bàsic.

 

 

 

 

El càstig:

La cirereta del pastís ja que ho faràs més del que voldries... Els càstigs poden ser “bronques” tranquil·les en privat. Si se’l esbronca en públic pot ser que nens com el Pol:  

1. No en facin cas.

2. No entengui en càstig.

3. L’atenció que se l’hi presta ja ha trencat el joc que estàvem fent i interromp.

4. El Pol aconsegueix ser el centre d’atenció.

 

Fixa’t en els resultats de càstig i premi. Si castiguem al Pol per no estar fent algo com ara: pintar un mural, retallar peces de la disfressa de carnaval, etc. El Pol es distraurà menys però el seu rendiment no serà superior, estarà més temps pintant. Si es va felicitant al Pol pels resultats del dibuix i fem reforç positiu es possible que a més de no distreure’s, ho faci millor -> busca millorar per a que li reconeguin la feina ben feta.

 

Temps fora de Reforç positiu:  és per a que el Pol deixi de portar-se malament. Es basa a retirar al nen en un lloc llunya de l’estímul “gratificant”, p. Ex: posar de cara a la paret. El Pol, sense veure a la resta de companys, mentre se li demanant que pensi com pot comportar-se la pròxima vegada. Si hi ha un ambient mogut i es crida l’atenció davant de moltes persones és millor retirar el nen a una altra sala, com ho fem al cau? Es pot deixar al passadís, un lavabo, una branca més gran (TRUCS o PICS) lluny de nosaltres. Sense espectadors, les rabietes no tenen sentit. Com que no sabem si estar pensant en el que li demanem o no se l’hi pot donar un full i un llapis i que escrigui com pot comportar-se la pròxima vegada, o faci un dibuix del que estava fent i escrigui com s’ha portat, per què ho ha fet, etc. com es consideri.

Si està enfadat, el tanquem en algun lloc sol i provem de ignorar-lo, es provable que la rabieta s’allargui. El nen té la sensació que tard o d’hora no podrem resistir el seu plor i aconseguiria el que volia (per llàstima),  que li prestem l’atenció buscada. Ell pot pensar “l’atenció que els caps hem presten al portar-me malament m’anima a fer el ruc i portar-me malament”.

 

 

Les "bronques" són eficaces si:

  1. Són breus, per què en les llargues el cap o quel·la li està dedicant massa temps i reforça l’atenció exclusiva que busca mentre el renyen. A més el nen desconnecta.

  2. Ha de fer-se immediatament després de portar-se malament

  3. S’ha de fer “borrón y cuenta nueva” quan estan espaiades, es a dir, no anar recordant al llarg del dia el malament que s’ha portat

  4. Els càstigs han de ser fets “aïllats” cada cop que facis A trobaràs B. Desprès som tant amics, sense passar-nos, sinó el nen es dona compte que ens sentim culpables per haver-lo castigat i ara l’hi prestem tota la nostra atenció cosa que a ell li va perfecte. Quan arribi el pare o mare i ens pregunta parlarem només del positiu (a no ser que l’hagi liat parda).

  5. Si es porta malament i cal bronca, bronca. Però també hem de fer reforç positiu davant els altres quan es porta bé.

  6. Han de tenir sempre la mateixa intensitat. Amb nens hiperactius està demostrat que l’augment progressiu de les normes no és més eficaç. Una reprimenda més intensa ha de ser per una acció més dolenta, no per la mateixa d’abans.

 

Pensa que el Pol es possible que trenqui les normes per oblit més que per desig exprés de desobeir, o per cridar l’atenció. Quan reflexiona és molt conscient que el que ha fet està malament però no sap explicar-te per què ho ha fet, si li preguntes culparà als altres. No es bo fer bronques per tot, toca escollir als caps quan l’ignorem i quan li fem bronca reflexiva.

Per més informació sobre el nen que crida l’atenció, llegiu “Els objectius erronis del nen”.  

Si voleu llegir sobre els càstigs al cau mireu “El nen conflictiu a castors i llops” (Més recursos)

 

 

PRÀCTICA POSITIVA:

És demanar al en que faci algo correcte, les conductes positives augmenten si:

Se li demana en funció de les seves possibilitats.

Se li premia l’esforç realitzat

Ell pot adonar-se d’alguna manera que ha millorat.

 

 

Tracta’n amb "el Pol" als caus:

  • Va bé posar-li reptes, demanar-li petits favors de manera continuada i així el tens ocupat en una tasca curta una estona.

  • Dir lo bé que ho ha fet quan toca. Ell veu que aconsegueix atenció igual i és més “rentable” portar-se bé que portar-se malament.

  • Demanar que faci una cosa diferent amb grup.

  • Per conductes que es repeteixen molt freqüentment (alçar-se i donar tombs, moure el cap de costat a costat i fer el ruc, etc.) à ignorar-lo i seguir explicant el que farem o se’l retira a la paret o a fora uns minuts.

  • Per liades importants que apareixen espontàniament o sense voler (llençar material a terra, aixecar la seva cadira i donar toms) castigar-lo immediatament i amb poc públic, per no parar l’activitat se’l pot deixar a la paret i després se li explica el càstig que, a poder ser, hauria d’estar relacionat amb el que ha fet.

  • Per descomptat si tira coses a terra o embruta ho ha de netejar ell i no un cap. Recorda que per el Pol cada moment es cada moment i no té per què estar relacionat amb l’anterior o el posterior per això és important que vulgui “portar-se bé”.

 

 

Aquest text dirigit a monitors especialment, ha estat adaptat de 2 articles/ textos: 

  • Orjales Villar, Isabel. Dèficit de atención con hiperactividad. "Manual para padres i educadores". ed CEPE 1999.

  • Marina, J.A. Atención e impulsividad. Pediatr Integral 2011; XV(9): 876-879

 

 

Bibliografia:

Experiències com a cap de castors amb un nen amb TDHA.

 

 

Jordi Jové

Cap veterà de Castors i llüdrigues, AEiG Cal-Met

Formador del monogràfic: Forcastors

Nens, Malalties i Campaments

bottom of page